HISTÒRIA

A partir del segle IV aC, podem parlar dels primers assentaments urbans al territori actual de Pineda de Mar. En aquell temps, l’actual població formava part de la zona coneguda en època ibera com la Laietània.

Consistia doncs en una cadena d’assentaments fortificats que se situaven normalment a sobre dels turons més estratègics de la Serralada Litoral.

Així doncs, per les restes arqueològiques actualment conegudes, podem parlar que els primers vestigis del període iber coneguts a la població es situen a l’actual zona del Turó de Montpalau.

A partir de l’any 218 aC i amb l’ocupació militar romana de la Península Ibèrica iniciada per Empúries, va ser quan la cultura i assentaments ibers van entrar en contacte amb l’Imperi Romà, fet que en va ocasionar l’assimilació i desaparició.

Els romans van anar substituint els assentaments tribals ibers per noves explotacions agràries. Així doncs, a Pineda trobem tota una sèrie de vestigis romans de gran rellevància històrica: la vil·la romana de Can Roig que se situava al voltant de la Via Augusta; la necròpolis romana de Can Bel ( S.I-II d.C) que va ser excavada l’any 1996 i que es trobava al final de la via romana i, finalment, la resta arquitectònica més ben conservada del municipi, l’aqüeducte romà de Can Cua.

Aquest aqüeducte ha estat considerat com l’aqüeducte rural més ben conservat de la part septentrional de Catalunya. Aquesta obra d’enginyeria es va realitzar entre els segles II-III d.C al vessant de ponent del turó de la Guàrdia. Tenia una longitud de 3,5 km, la major part de l’aqüeducte era subterrani i conduïa les aigües a la vil·la romana de Can Roig. Actualment es conserven quatre arcades i mitja i una arcada més separada de les quatre primeres.

Aqueducte-origens

Aqüeducte romà de Can Cua

 

A partir del segle XI i després de l’ocupació àrab, Pineda passa a dependre del castell termenat de Montpalau que administrava militarment i fiscalment el territori de la seva jurisdicció, entre Caldes d’Estrac i Tordera. Durant el segle XII, el castell de Montpalau passa a la jurisdicció feudal del vescomtat de Cabrera que depèn alhora, del comtat de Girona.

Castell-Montpalau-web

Castell de Montpalau l’any 1970

 

Tot i l’existència del castell i d’algunes masies aïllades, la formació del primer nucli urbà de l’actual Pineda de Mar no arribarà fins a la consagració de l’església de Santa Maria, l’any 1079, i amb la formació de la pobla de Sa Boada, primer nucli urbà al voltant de l’església de Santa Maria de Pineda.

És possiblement aquest primer poblament situat a les parts altes del territori que podria donar origen al nom de la nostra població, Pineda, esmentat per primera vegada l’any 947, amb el topònim Pineta, que en llatí significa lloc elevat.

L’església de Santa Maria de Pineda va ser consagrada l’any 1079 pel bisbe de Girona Berenguer Guifré, essent aquesta la primera referència documental que en conservem. Gràcies a aquest fet i al voltant del temple, es va començar a formar el nucli actual de Pineda.
El 1246 va passar a dependre del monestir de Sant Salvador de Breda i va tenir com a sufragània la parròquia de Sant Pere de Riu, molt pròxima a la població i que forma part del municipi de Tordera des de l’any 1929.

Durant la primera meitat del segle XVI, l’antiga església romànica va ser substituïda per un nou temple fortificat degut a l’atac del corsari Dragut l’any 1545, obra encarregada a Jean de Tours el mateix any del saqueig, per oferir un espai de protecció als habitants de Pineda. A la llinda de la porta principal de l’església encara es pot trobar un testimoni escrit sobre aquest fet.
Durant els segles XV i XVI s’edifiquen diverses capelles interiors i la sagristia que va ser encarregada a Miguel de La Gaspi.

Esglesia-Pineda-1912-web

Autor: J.B. Església de Pineda de Mar l’any 1912

 

Al segle XVIII es va afegir un nou cos al temple i el campanar vuitavat. D’aquella mateixa època és també la façana barroca actual. El temple ha patit diversos saquejos i cremes, però, el més recent va ser l’incendi de l’any 1936 que va deixar l’església molt malmesa juntament amb la pèrdua total del retaule barroc de fusta de l’altar major. L’església i els esgrafiats van haver-se de restaurar l’any 1948 segons el disseny de l’arquitecte Isidre Puig i Boada. De l’interior del temple, cal destacar la cúpula de la capella del Santíssim, decorada per Josep Perpinyà, tres rosasses amb vitralls obra de Domènec Fita i una imatge de la Pietat tallada per Frederic Marès.

Restauracio-1948-interior

Autor: J. Poch. Reconstrucció de l’Església de Pineda l’any 1948

A nivell general, la lluita contra els turcs, i de manera més àmplia els musulmans, va ser una constant durant el segle XVI, atès l’objectiu central de la Monarquia catòlica d’expandir la cristiandat i, alhora, frenar l’avanç turc que posava en perill tan les relacions comercials amb els territoris italians sota el seu control com el conjunt dels regnes cristians europeus.

A Pineda de Mar, hi va haver un atac pirata al 1545 dut a terme pel famós Dragut.
Aquest nom és una catalanització del mot turc Turgud ,que va morir al setge de Malta de l’any 1565.

Els atacs dels pirates s’acostumaven a produir a la primavera o a l’estiu, quan les aigües eren més encalmades. Aquests recorrien les costes catalanes cercant vaixells comercials, que eren presa fàcil i sovint valuosa. Altres cops es dirigien al litoral, normalment cercant punts poc defensats i , durant unes hores o uns dies, es dedicaven a la recerca sistemàtica del botí, a la destrucció de les cases i a l’empresonament de les persones que eren venudes com a esclaus o eren rescatades pels seus familiars mitjançant grans sumes de diners. Les incursions eren breus perquè no hi pogués arribar l’ajuda del voltant.

Autora: N. Expósito. Bust de Turgut Reis al Museu Naval d’Istambul

 

Descriuen que a la matinada del dissabte 1 d’agost de 1545, 11 galiotes de turcs i berbers capitanejats personalment pel famós corsari Dragut, varen posar la seva proa a la platja de Pineda, on varen desembarcar. Les escasses defenses i fortaleses de la vila no van servir de res, i en poca estona els corsaris es van apoderar totalment de la població, cremant moltes cases, després de saquejar, robar i assassinar a molt dels habitants de Pineda, sense fer distincions de sexe ni edat. En trobar-se l’església tancada, cremaren les seves portes i la saquejaren. S’emportaren un sagrari d’argent, els mantells dels altars, els vestits i els ornaments sacerdotals. A més varen destruir les imatges de la Verge i dels Apòstols del Sant Sepulcre. També varen assaltar la casa del rector, ubicada en un turó pròxim i que actualment és coneix com a Rectoria Vella. També van envair la casa fortificada anomenada Torre de Manola i arribaren fins a la masia de Can Palau, situada a poc més de 2 km de la platja. Entre els morts i els captius varen desaparèixer 70 veïns de Pineda, entre ells el notari de la població Jaume Joan Coll que fou alliberat després del pagament del rescat i la resta de presoners foren portats a Alger, actual Algèria.

Portalada-Esglesia-web

Autora: N. Expósito

Durant la Guerra Civil (1936-1939), Pineda va estar dins del bàndol republicà i com moltes altres poblacions en va sortir molt perjudicada.
Molts dels joves del poble van anar al front com a voluntaris o cridats per la lleva. Com va ser habitual en aquest bàndol, indústries i terres agrícoles es van col·lectivitzar per a fer-ne un ús popular, provocant això aldarulls evidents entre els propietaris.

Voluntaris-POUM-front-Osca-guerracivil

Grup de voluntaris del POUM de Pineda i comarca al front d’Osca l’any 1936

Durant el període de guerra, Pineda va patir bombardejos des de l’aire, perpetrats per avionetes enlairades des de les bases del bàndol nacional existents a Mallorca, i també des del mar, per part del buc de guerra nacional Canarias.
L’escassetat d’aliments per la situació bèl·lica va ser evident, i en l’àmbit social, la població venia marcada pels esdeveniments de la guerra i les notícies de la desaparició al front dels joves pinedencs.

Finalment, el 31 de gener de 1939 les tropes franquistes van entrar i ocupar Pineda en direcció cap a la frontera amb França. S’iniciava així una llarga postguerra convertida en una dura dictadura de 40 anys.

EVOLUCIÓ URBANÍSTICA I DEMOGRÀFICA

Els primers assentaments a Pineda es van iniciar al segle IV aC. Aquests eren de tribus ibers situades al Turó de Montpalau. A partir de l’any 218 aC aquests poblats van ser ocupats pels romans, aixecant també explotacions agrícoles, com és el cas de la vil·la romana existent a Can Roig.

A mitjans de S.XI i amb la construcció del castell de Montpalau comencen a sorgir petites cases de pagès disperses que evolucionarien en grans masies ja entrats els segles XV i XVI.

Masia_Can_Jalpi_MDC-pineda

Autor: J. Danés Torras. Masia de Can Jalpí l’any 1930

 

Així doncs, a partir del segle XV, gràcies a la desaparició de les grans epidèmies del segle anterior (la pesta negra), d’una època de relativa estabilitat política i de la reactivació del comerç, apareixen moltes masies amb explotacions agrícoles que actualment encara existeixen.

Pel que fa al nucli urbà actual de Pineda, no va ser fins al 1079 amb la consagració de l’església parroquial de Pineda de Mar que es crea al seu voltant el nucli de població, conegut com Sa Boada, enganxat al camí ral (possible antiga via romana de comunicació), actuals carrers Majors, Ciutadans i Sant Antoni.

Aquest primer nucli, fins al segle XVII va anar creixent a poc a poc radialment, del centre de la població, plaça Catalunya – Església parroquial, pels carrers Major, Mar i Sant Antoni.

En relació a l’evolució del número de cases i/o habitants del terme de Pineda, nucli urbà i masies, sabem que al 1497 constaven 79 cases habitades amb un total aproximat de 350 habitants, al 1515 existien 78 cases habitades amb un total aproximat també de 350 habitants i al 1553 havia augmentat fins a 119 cases que feien un total aproximat d’habitants de 530.

A partir de la segona meitat del s. XVIII , Catalunya creix econòmic i demogràficament gràcies a la millora en les tècniques de conreu del camp, l’aparició d’indústries manufactureres i pel lliure comerç de Catalunya amb Amèrica.

És per aquests motius que es comencen a formar nous carrers com el barri de pescadors, a la part baixa del carrer de Mar i la part alta del carrer Tribala, juntament amb algun carrer aïllat com Arnau de Vilanova, La Costa i part alta del c. Església, i s’amplien els carrers ja existents, com és la part alta del carrer de Mar, carrer Major i carrer Sant Antoni.

A inicis d’aquest segle vivien a Pineda al voltant de 500 persones, en canvi, arribats a finals de segle i a causa del creixement econòmic i estabilitat social, s’arriba a una població de 1.663 al 1787.

Planol_distribucio_municipi_1851-interior

Arxiu Municipal de Pineda de Mar. Plànol de distribució del municipi l’any 1851

 

Durant el segle XIX, el poble es va desenvolupar molt poc urbanísticament, dedicant-se principalment a millorar i reformar antigues construccions ja existents, en gran part promogudes per famílies amb un cert nivell econòmic, relacionades amb el comerç d’ultramar i la indústria tèxtil local.

A finals del segle XVIII i inicis del XIX, els desastres de la Guerra Gran i la Guerra del Francés, la població pateix una recessió arribant a 1.212 habitants al 1813. A partir d’aquest moment i fins a finals de segle XIX, la població va en augment amb un total de població al 1897 de 1.805 habitants.

Planol_Cal_Coronel_1870-interior

Arxiu Municipal de Pineda de Mar. Plànol de la façana de Cal Coronel l’any 1870

La primer onada migratòria del segle XX es va produir per la mà d’obra necessària per a la construcció dels edificis de l’Exposició Universal de Barcelona de 1929, i també pel creixement industrial tèxtil de la zona. Aquestes persones provenien principalment de la província d’Almeria i de la resta de Catalunya.

Amb aquest creixement es desenvolupen els actuals carrers Dr. Bertomeu, Roger de Llúria, A. Clavé, Progrés, Colom, Jaume Balmes i Garbí.
Va ser també l’inici del barri de Poblenou amb els actuals carrers Ponent i Onze de setembre.

Carrer-Ponent-pineda

Autor: J. Pujadas. Cases del carrer Ponent l’any 1965

 

Aquest creixement urbanístic es va diferenciar dels anterior ja que no es van ampliar els carrer existents, sinó que es van urbanitzar zones que fins el moment havien estat explotacions agrícoles, entre el nucli antic i el mar.

Aquestes primeres quatre dècades del segle XX van significar demogràficament un augment considerable passant de 1.809 habitants l’any 1900 a 3.004 habitants l’any 1940.

Els inicis del turisme a partir de la dècada de 1960, i la necessitat de mà d’obra per la construcció d’hotels i d’habitatges pels nous pinedencs i treballadors dels hotels, principalment d’Andalusia, va fer que el poble tingués un nou creixement urbanístic.
Aquest cop es van anar ocupant aquells camps de conreu que quedaven sense urbanitzar entre la carretera N-II i la platja.

Imatge_aeria_1974-pineda

Imatge aèria de Pineda de Mar l’any 1974

 

Pel que fa a la població, fins l’any 1960 era estable amb els 3.000 habitants aproximats que es van assolir l’any 1940. A partir de llavors, la població va créixer de forma exponencial. Així doncs, l’any 1970 constaven ja 7.776 i al 1980 11.739 habitants.

A partir de llavors i fins l’any 2006 la població no va deixar d’augmentar arribant a xifres pròximes als 26.000 habitants, xifra que actualment, any 2017, es segueix mantenint.

OFICIS

L’agricultura és el sector que sempre havia ocupat a la major part de la població de Pineda. Les terres de conreu s’estenien des dels turons de Montpalau i de la Guàrdia fins a la platja, passant per la plana. Aquestes planes eren molt bones i fèrtils pel cultiu d’olivera, blat i vinya de secà i de regadiu d’horta on s’hi conreaven diferents hortalisses.

Al voltant del nucli urbà, el sòl es dividia en moltes feixes reduïdes que pertanyien a diferents propietaris, en canvi, a les zones fora del nucli urbà es trobaven els masos amb les seves extenses terres de cultiu.

El 1910 es crea el Sindicat Agrícola a Pineda per a poder organitzar i donar resposta al creixent comerç d’exportació de verdures cap a Europa, on les hortalisses amb més sortida eren les patates conegudes com a Mataro Potatoes i l’enciam trocadero.

Verema_1956-interior

Autor: J. Cadena. Verema l’any 1956

 

Actualment encara queden pagesos però no com ho havia sigut fins als anys 60, en que l’arribada del turisme, al ser aquesta feina més estable i ocupar els hotels de nova construcció zones de terrenys que havien sigut agrícoles, va fer entrar el sector en una davallada irrecuperable.

Tot i ser Pineda un poble de mar, l’activitat de la pesca no es va consolidar fins a mitjans del segle XVIII quan es va consolidar el Raval de mar, el barri de pescadors del poble. Fins aquell moment, les zones més properes al mar eren perilloses degut als atacs pirates i l’ofici de pescadors només s’exercia durant els mesos de bon temps. Era una activitat que ocupava una petita part de la població molts pescadors combinaven el seu ofici amb el cultiu d’hortalisses per l’autoconsum.

Pescadors_Pineda_1955-pineda

Pescadors a la platja de Pineda l’any 1955

L’època de màxima activitat pesquera va ser durant la dècada de 1940 amb un total aproximat de 200 pescadors en una població total de 3004 habitants.
Amb l’arribada dels anys 60, molts pescadors van deixar la pesca o van combinar aquesta feina amb la indústria i el turisme. Actualment, els pescadors professionals que existeixen a la població ja no tenen les barques a la nostra platja sinó que, per qüestions de seguretat i rendiment, les tenen als ports propers d’Arenys de Mar i Blanes.

Un factor d’innovació i de revolució va ser l’arribada de la indústria com a nou motor econòmic de Pineda en davallada de l’agricultura. Any rere any, i a partir d’inicis del segle XIX, es van anar sumant empresaris industrials, que al 1935 ja se’n podien comptabilitzar 21.

Industria_textil_1968-pineda

Indústria tèxtil l’any 1968

 

Durant els anys de postguerra, a partir de 1939, la mancança de matèries primeres i restriccions energètiques van fer que s’afluixés l’auge de l’activitat. A partir dels anys 70, el sector va patir un nou auge que durà fins a inicis del segle XXI.
Una de les empreses amb més importància va ser Industrial Aragonès, SA que va iniciar la seva activitat el 1958, però, que va tancar les seves portes el 2002, havent arribat a la xifra de 600 treballadors.

Els inicis d’aquesta activitat podem dir que coincideix amb l’arribada del ferrocarril a la població al 1859. Això va permetre que famílies benestants de Barcelona vinguessin a Pineda a passar les vacances estivals per a descansar i prendre banys de mar, considerats saludables. Moltes d’aquestes famílies van fer construir segones residències al poble, edificis de gran bellesa que encara avui en tenim algun exemple al carrer de Mar.

Estiuejants_1925-pineda

Estiuejants a la platja de Pineda l’any 1925

 

La Guerra Civil Espanyola (1936-1939), la immediata postguerra i el context internacional de la Segona Guerra Mundial suposen un punt i a part de l’expansió del model anterior de turisme.

La segona etapa d’aquest sector es dóna a partir de la segona meitat del segle XX.
Superades les condicions socials i econòmiques més extremes del primer franquisme i el sorgiment de vacances pagades europees que faciliten l’arribada d’europeus al litoral català, a Pineda de Mar, imitant el model de la veïna població de Calella, sorgeixen els primers hotels.
Fins al 1958 pineda disposa només d’un únic establiment hoteler pròpiament dit, l’Hotel Montpalau, que entra en funcionament al juny de 1946.
En uns primers moments dominen petits establiments que aprofiten edificis preexistents. Però després es pensa en fer establiments de nova planta que puguin albergar un bon nombre de visitants significatiu. La fita inqüestionable es la construcció del Taurus Park Hotel, a l ‘estiu del 1963, amb 343 habitacions i més de 600 places, esdevenint el més gran a escala estatal.

Hotel-Taurus-pineda

Autor: J. Pujadas. Hotel Taurus Park l’any 1965

L’espardenya era un bon calçat per a les zones rurals i molt més econòmic que les sabates. Així doncs, la indústria de les espardenyes, fins la dècada de 1920, ocupava la tercera posició en nombre de treballadors darrere la pagesia i de la pesca. A partir de llavors, aquesta activitat es va anar perdent pel canvi d’ús cap a altres tipus de calçats.

Taller-Espardenyes-pineda

Autor: J. B. Taller d’espardenyes l’any 1912

Una de les activitats femenines per excel·lència eren les puntes de coixí que representaven una ajuda als ingressos econòmics de la família. Al segle XVIII la producció de puntes va experimentar un creixement significatiu gràcies a l’exportació que se’n va fer cap a Amèrica i a Europa. Actualment resten com a record d’una activitat artesana i tradicional.

Puntaires_1913-pineda

Puntaires al carrer Justícia de Pineda l’any 1913

PERSONATGES

Joan Coromines i Vigneaux (Barcelona, 1905-Pineda de Mar, 1997) va ser un dels filòlegs catalans més prestigiosos que es recorden.

Era fill del polític Pere Coromines i Montanya i de la pedagoga Celestina Vigneaux i Cibils. Des de molt jove va mostrava interès per la lingüística. Així doncs, estudià a la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat de Barcelona, complementant estudis en diverses universitats europees.

S’exilià després de la Guerra Civil i fou professor, durant un breu període, de la Universitat de Cuyo, situada al peu dels Andes argentins. Posteriorment esdevingué professor de la selecta The University of Chicago, on romangué durant més de vint anys, fins a la seva jubilació, esdevinguda el 1967. Fou aleshores quan retornà definitivament a Catalunya i s’instal·là a Pineda de Mar.

Les obres que convertí Joan Coromines en el filòleg de referència a casa nostra foren, per una banda, els deu volums del Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana (1980-2001), que donava resposta, de manera global, a la filiació etimològica de la nostra llengua, i per altra banda, els vuit volums de l’Onomasticon Cataloniae (1989-1997), on en aquest cas donava resposta a l’origen dels noms de lloc de tots els Països Catalans.

Autor: Ramon Batlles. Joan Coromines l’any 1958

Manuel Serra i Moret (Vic, 1884 – Perpinyà, 1963) va ser una de les figures intel·lectuals i polítiques més importants a Catalunya al segle XX.

Ideòleg del socialisme amb profundes arrels catalanistes, va cofundar el primer partit socialista català el 1923.

Acabada la Guerra Civil Espanyola al 1939, va haver d’emprendre el camí de l’exili, però en aquell «desert», com ell mateix el va definir, va esdevenir una de les figures més rellevants de l’oposició a la dictadura franquista. Conseller de la Generalitat a l’exili, ministre del govern republicà i president del Moviment Socialista de Catalunya, va desenvolupar una intensa activitat.

Gràcies al matrimoni amb la folklorista pinetenca Sara Llorens l’any 1908, entre en contacte amb la població i esdevé escollit alcalde en dues etapes, de 1914 a 1923 i de 1930 a 1934.

Durant aquestes etapes va impulsar la renovació administrativa de l’Ajuntament i la millora de serveis municipals com van ser la construcció del nou edifici de l’Ajuntament l’any 1917, i la construcció de la Biblioteca Popular i el Cementiri Municipal l’any 1922.

Manuel-Serra-Moret-pineda

Autor: Amadeo. Manuel Serra i Moret l’any 1915

Sara Llorens Carreras (Lobos, Argentina, 1881 – Perpinyà, 1954). Fou una folklorista de gran rellevància a nivell català, filla d’una família pinetenca emigrants a l’Argentina, i casada amb el polític Manuel Serra i Moret. Ja establerta a Pineda, estudià magisteri i amplià estudis a l’Escola d’Institutrius i Altres Carreres per a la Dona de Barcelona. Impulsà a nivell local activitats culturals com fou la creació de la Biblioteca Popular inaugurada l’any 1922.

A causa de la Guerra Civil Espanyola al 1939, es va exiliar primer a l’Argentina i finalment a Perpinyà on va morir l’any 1954. La seva obra més important és El cançoner de Pineda (1931), on es recullen aquelles cançons tradicionals cantades en diferents situacions de la vida quotidiana i laboral.

Sara-Llorens-pineda

Autor: J. B. Sara Llorens Carreras l’any 1915

Vicenç Riera Llorca (Barcelona, 1903 – Pineda de Mar, 1991). Escriptor i periodista. A causa de la Guerra Civil Espanyola al 1939, s’exilià a França, la República Dominicana i Mèxic. L’any 1969 es va establir a Pineda de Mar on va crear la major part de la seva obra novel·lística. Entre les seves obres més rellevants trobem Tots tres surten per l’Ozama (1946) i Fes memòria, Bel (1971).

Vicenç-Riera-Llorca-pineda

Autor: J. Pujadas. Vicenç Riera Llorca l’any 1971

Joaquim Soms Janer (Pineda de Mar, 1914 – 2012) músic i compositor de sardanes. La seva composició més coneguda fou la sardana Catalans a l’Alcàrria, composta durant la Guerra Civil Espanyola, on va esdevenir un himne pels soldats republicans de la Divisió de Guadalajara. Entre els anys 1945 i 1966 va recórrer teatres i sales d’arreu d’Espanya amb el conjunt musical que ell havia fundat amb deixebles seus de nom Soms y sus muchachos.

Joaquim-Soms-pineda

Joaquim Soms l’any 1946

Descarrega la informació de

ORIGENS EN PDF

LES ERMITES

Les capelles erigides en honor de sant Antoni, la Mare de Déu de Gràcia, sant Jaume i sant Rafael, més que uns senzills llocs de culte, són un referent molt estimat pels pinedencs. Ho demostra el fet que els vilatans han ajudat a la restauració d’aquests indrets i a la reposició de les campanes que culminen les teulades d’aquestes petites construccions, mantenint-les en un nivell de conservació adequat malgrat el temps passat des que es varen construir i les bretolades a les quals han estat sotmeses en el decurs dels anys.

Una de les iniciatives que ha contribuït especialment a la divulgació d’aquests llocs tan nostrats entre els estiuejants i nouvinguts a Pineda de Mar, ha estat la ruta anomenada “Nit de les 4 ermites”, que des de fa deu anys s’organitza durant l’estiu i que compta amb una participació considerable de conciutadans.

Enguany, per commemorar el primer decenni de la iniciativa, es publica aquest opuscle que aplega uns breus apunts referents a la vida i a les llegendes que envolten aquestes capelles tan nostres acompanyats de diverses il·lustracions.

Des de l’ajuntament de Pineda de Mar, aplaudim aquesta magnífica iniciativa del Centre d’Estudis d’Arqueologia de l’Alt Maresme amb el desig que l’activitat que organitza pugui celebrar-se molts anys amb la joia i harmonia que la caracteritza.

L’església parroquial de Santa Maria és un monument emblemàtic de Pineda de Mar. El seu campanar imponent sobresurt en el paisatge urbà i és ben vistent des de molts indrets. I amb la lluminària de les festes de Nadal destaca encara més.

Però l’església parroquial no fa ombra a altres llocs de culte més menuts però molt significatius, escampats per diferents punts de la vila. Dins els límits del municipi de Pineda de Mar hi trobem tres ermites: una dedicada a un arcàngel: sant Rafael; i dues en honor de dos sants ben populars: sant Antoni i sant Jaume. I en el municipi de Santa Susanna hi ha una ermita dedicada a Maria que pertany a l’ajuntament de Pineda i que és molt estimada pels pinedencs i pinedenques: la Mare de Déu de Gràcia.

Totes aquestes ermites enfonsen les seves arrels en un passat més o menys llunyà i són l’expressió de la fe de molta gent que va contribuir a construir-les i a mantenir-les. però ens són ben properes. Conserven el seu interès artístic i , sobretot, continuen essent centres de culte. Per tant, són, també avui, expressió de la fe cristiana de moltes persones, en continuïtat amb les creences i la pràctica religiosa de tanta gent durant tants segles.

Que per molts anys ermites i fe puguin continuar anant de bracet.

Poc que ens ho podíem pensar, ara fa deu anys, que el nostre projecte agafaria aquesta volada. Els orígens són ben humils. Ens va unir l’amor per la natura i pel nostre patrimoni i vam coincidir que la millor manera de conservar-lo era que la gent el conegués i se’l fes seu. Vam procurar unir els coneixements històrics amb la passió per gaudir del nostre medi ambient. Tenim tot el que ens calia a prop, un castell, masies medievals, restes ibèriques, un aqüeducte romà i diverses ermites escampades pel nostre municipi.

Des dels inicis, el nostre grup va començar amb molta il·lusió, fins i tot cada any componíem un petit per anunciar-ho. Érem pocs i ben avinguts, amb recursos minsos però amb moltes ganes de tirar endavant. De seguida se’ns va afegir un petit grup d’aventurers incondicionals que sempre ens demanava més. D’aquí les diverses activitats que hem anat fent al llarg d’aquests anys com “Un tomb per la Rera” i “Un passat present”.

Diverses entitats i escoles han demanat la nostra col·laboració per elaborar un dossier pedagògic per tal que en puguin gaudir els seus associats i els alumnes dels centres d’ensenyament. Alguna cosa devem fer bé, potser són les petites explicacions, la xocolata calenta sota els estels o la bona companyia el que ens ha dut a créixer fins a tenir tres-centes persones aquests últims anys. Enguany hem senyalitzat el camí i publicat aquest opuscle per tal que qui ho vulgui pugui fer aquesta ruta qualsevol dia.

Esperem que seguiu gaudint de la “Nit de les 4 ermites” amb les mateixes ganes que nosaltres hi hem posat tots aquests anys. Sense vosaltres, amics, aquest projecte no hauria arribat a ser una realitat viva. Gràcies per fer-ho possible.

Trobem ermites disseminades per tots els termes, en millor o pitjor estat, en llocs allunyats, feréstecs, altres dins el poble. Les ermites són un lloc sagrat per sentir-se a prop de Déu. Els pobles primitius posaven una divinitat allà on veien un misteri i es manifestava no en un Déu únic, sinó en tots els fenòmens naturals que l’home no podia dominar. Les divinitats estaven relacionades amb les muntanyes, els boscos, l’aigua, la terra, les restes arqueològiques…

Les ermites han estat erigides per persones de classe senzilla. La seva finalitat era agrair l’existència del món, de la vida fins a la mort. Començaren com a centres de salut, d’energia espiritual, però en les calamitats veiem retratades les pors de la gent del poble: el llamp, el tràngol marí, el llop, la ràbia… Entre elles hi podem trobar les dedicades a la protecció de les inclemències naturals, la salut corporal i també les crisis socials com les sequeres, tempestes, parts malalties, fam, guerres, pestes, etc… Els grups devots eren bàsicament mariners, pagesos i pescadors. També eren un espai neutral útil per solucionar els problemes entre pobles, molt freqüents a l’edat mitjana.

Els segles XI i XVI van ser els més propicis en la fundació d’ermites. El primer, per la gran religiositat que hi havia. El segon, per l’empenta tant econòmica com social. Al llarg del s. XIX va predominar el racionalisme, la societat confiava més en la ciència que en els sants per a la solució del problemes. Durant la Guerra Civil hi van haver moltes ermites malmeses, que després els fidels van anar restaurant poc a poc. A través del temps el poble manté viva la devoció al sant que s’escaigui i segueix honorant-los, encara que no és sigui un cop l’any. En general s’hi barreja l’aspecte lúdic amb l’aspecte religiós.

Ara per a ra les catàstrofes naturals i les malalties ja no són vistes com a càstig diví. Ara tot té una explicació que ens donen els savis, els llibres i la ciència. Potser el dia que no ens ofereixin una solució oportuna girarem de nou els ulls al cel i a les ermites.

Pineda de Mar està situada en un entorn envejable, entre la costa del mar Mediterrani i les contraforts de la serra del Montnegre. De clar clima mediterrani, les brises marines que s’emmirallen en les muntanyes temperen els calorosos estius i escalfen els hiverns lleugeres aconseguint un clima suau durant tot l’any. Els forts estiatges esculpeixen el paisatge amb multitud de rieres que entravessen el nostre territori; més o menys seques durant bona part de l’any i plenes a vessar després d’una tempesta estiuenca. La principal és la riera de Pineda, que excava inexorablement les nostres muntanyes granítiques fins a convertir-les en el sauló que omple les nostres grans platges.

L’activitat humana hi ha moldelat el paisatge al llarg dels segles. D’un bosc atapeït en pendents pronunciats a vinyes i oliveres arrenglerades en terrasses. De la plana al·luvial a camps de conreu i edificacions. Aquesta alteració ha permès crear un mosaic més divers i així atraure infinitat d’espècies animals i vegetals que han trobat en aquest entorn ideal per poder progressar.

El pi pinyoner (pinus pinea), arbre predominant al nostre entorn, que a la maduresa adapta la característica forma de parasol, provocant la falta de llum i impedint el creixement del sotabosc, és el rei dels nostres boscos. Va acompanyat de la reina alzina (Quercus ilex) que no el desmereix gens. De copa frondosa i fulles punxegudes substitueix el pi en els nous terrenys que colonitza, sense oblidar la seva àmplia cort d’arbres de ribera, que com una serp verd brillant, zigzaueja tot marcant el recorregut de les nostres rieres, com el vern (alnus glutinosa), l’àlber (Populus alba), l’avellaner (Corylus avellana), el pollancre (Populus nigra), el trèmol (Populus tremula), o el recuperat aloc (Vitex agnus-castus).

Sota aquests magestuosos arbres hi viu tota una varietat de sotabosc que hom sempre ha aprofitat per les seves propietats remeieres com la farigola (Thymus vulgaris) i el romaní (Rosmarinus officianalis), aromàtiques com el cap d’ase (Lavandula stoechas) i la tarongina (Melissa officinalis), vistoses i fragants com la ginesta (Spartium junceum) i l’estepa (Citus albidus).

Exquisideses culinàries com els rovellons (Lactarius sanguifluus), els ous de reig (Amanita caesarea) i les cireres d’arboç (Arbutus unedo).

I entre aquesta infinitat de plantes hi viuen el súbdits. Nobles com el cabirol (Capreolus sp), guerrers com el senglar (Sus scrofa), espavilats com la guineu (Vulpes vules), esmunyedissos com la fagina (Martes foina), joglars com els esquirols (Sciurus vulgaris) i simpàtics nocturns com l’eriçó (Erinaceus europaeus).

Menció apart es mereix l’orquestra de trobadors que captiven les nostres orelles amb les seves tonades, habitants fixos com el pit-roig (Erithacus rubecula), la mallerenga (Parus caeruleus), sense oblidar la munió de passavolants que aprofiten aquesta meravella per recuperar-se del llarg viatge migratori com l’oreneta (Hirundo rustica) i el sempre vistós abellerol (Merops apiaster).

L’ermita dedicada a sant Antoni, patró dels paletes, és situada en el nucli urbà, en la finca núm. 57 del carrer del mateix nom. No tenim referència de la data del seu origen, tot i que alguns autors la situen al segle XVII, moment de creixement urbà i desenvolupament econòmic de la vila.

Durant el segle XIX els viatgers de pas per Pineda torbaven aixopluc a l’ermita, quan la població tancava les portes. També hi feien estades els passatgers malalts que els mateixos pinedencs vetllaven pel seu guariment.

Ermita-Sant-antoni-pineda-2

 

Durant la Guerra Civil l’ermita fou malmesa, però actualment està molt ben conservada. La finca pertany a la família Comas, antics propietaris de la masia Can Comas, edifici municipal de Cultura de la plaça de Catalunya núm. 3.

De planta rectangular, amb una superfície de 40 m2, disposa d’una pila de pedra per a l’aigua beneïda. El 13 de juny, diada de sant Antoni, s’hi celebra missa.

Sara Llorens de Serra recull en el cançoner de Pineda (1931) uns rodolins descriptius de la ubicació de l’ermita (p.281):

“Adéu, vila de Pineda,

adéu, gran vila, adéu!

a l’un cap hi ha Sant Antoni

i an a l’altre Sant Andreu”

Més endavant, transcriu també els “Goigs del miraculós Sant Antoni de Pàdua que es canten en l’església parroquial de Santa Maria de la Vila de Pineda” (p.307 i 308).

Recentment el propietari va fer col·locar a l’ull de bou de l’entrada un vitrall obra de l’artista Joan Vila Grau, col·laborador de temple de la Sagrada Família, i es restaurà la imatge del sant a l’Escola d’Olot.

Ermita-Sant-Antoni-2-pineda

L’ermita és al cim d’un petit turó, que fa partió entre les termes de Pineda de Mar i Santa Susanna. Aquest pujol, situat al nord de la població, és visible des de la carretera Nacional-II. Des de l’ermita es gaudeix d’una magnifica panoràmica, fet que la converteix en un mirador per excel·lència de la vila de Pineda i dels vessants que s’estenen des de Calella fins a Blanes. La capella va ser construïda l’any 1715, sembla que per iniciativa d’un grup de mariners que la van posar sota l’advocació de la Mare de Déu de Gràcia.

 

Ermita-Mare-de-Deu-Pineda

 

Durant la Guerra Civil (1936), l’ermita va ser incendiada. L’any 1940 s’inicià la restauració i les parets van ser decorades amb un fresc de grans proporcions, obra de l’artista pinedenc Josep Fabré. La tasca es va cloure el 1946, amb la benedicció de la nova imatge de la Verge. A partir d’aquesta data es va celebrar un aplec a l’ermita, cada dilluns de Pasqua, que es va mantenir fins  a la fi de la dècada dels anys seixanta. D’altra banda, durant el mes de març s’acostumava a fer-hi un romiatge, en el qual els assistents, de retorn, solien baixar amb mates de farigola. L’any 1958 l’Ajuntament de Pineda va adquirir la capella, situada en el terme de Santa Susanna, que era propietat de la família Caralt, de Malgrat. El 1973 va ser saquejada i incendiada per una caterva de brètols. L’any següent, l’agrupament Escolta i Guia Montpalau de Pineda, va netejar-la i condicionà l’interior.

L’agost de 1981, a iniciativa de Mn. Ignasi Forcano, rector de Pineda, l’artista gironí, Josep Perpinyà i Citoler, professor de l’Escola Sant Jordi, ajudant per un grup d’alumnes, començà a renovar l’interior de la capella amb un recobriment de mosaics al·legòrics del mar i les muntanyes, que cobreix totes les parets i la capçalera de l’ermita. Per a la realització d’aquest espectacular mural. Perpinyà es va servir de trossos de peces d’alicatat, recuperades del material de rebuig de la construcció. Una escultura en bronze de la Verge, obra del mateix artista, presideix el recinte. El 14 d’abril de 1985 la Sra. Joaquima Castany apadrinà una campana que coronà l’obra.

Ermita-Mare-de-Deu-Pineda

Ermita situada al paratge de can Martorell (a 81 m.  d’alçada), al peu del castell de Montpalau (primera menció 1089), en plena natura i envoltada de masies d’interès: can Cànoves, mas Castellar de Portellar (1094) i can Martorell.

De de planta rectangular i petita és de construcció recent. Sobre de la porta de l’entrada hi consta, esculpida sobre una pedra, la data de 1908.

Ermita-Sant-Rafael-Pineda

 

L’ermita ha estat restaurada en diverses ocasions pels veïns e Pineda de Mar. La ubicació de l’abocador municipal d’escombraries en aquest paratge (1978) va contribuir al seu estat d’abandó. El posterior tancament de l’abocador i segellat de la zona (1994-1995), va permetre la recuperació de l’indret.

El Grup Pa, Vi i Moltó, de Calella, va fer ofrena de la imatge de l’Arcàngel; i el rector de Pineda de Mar, Mn. Josep Gispert, va beneir l’escultura feta a Olot per l’artista Jaume Pla. Per completar l’ornamentació, l’octubre de 1995 van oferir una llàntia. Posteriorment l’any 1996 lliuraren dues llànties més de bronze a l’ermita. El mateix grup va fer l’ofrena de la campana, que pesava 40 quilos, fosa a la casa Barberí, que fou apadrinada per la Sra. Rosa Maria Lleonart i beneïda per Mn. Gispert, el 28 d’agost de 1997.

Finalment van oferir el plafó lateral de pedra en relleu històric, amb la majòlica bíblica de sant Rafael i sant Tobies, en el passatge miraculós del peix. El 18 d’octubre de 1998 l’artista pinedenc, Josep Planas, va efectuar la restauració de l’orla.

L’any 2012 una colla de brètols van malmetre de nou l’interior de l’ermita i van robar la campana. Actualment l’ajuntament de Pineda de Mar, amb el suport del Cau i del Centre d’Estudis d’Arqueologia de l’alt Maresme, en promou la rehabilitació.

Ermita-Sant-Rafael-Pineda

A ponent del nucli urbà, ran de la torre i la font de sant Jaume, hi ha una ermita dedicada a aquest sant. De propietat particular, és ubicada al peu de la finca del mas Castellar de Portellar (torre de sant Jaume), i en un paratge de gran bellesa natural on trobem la font de sant Jaume, el molí d’en Castellar, ca l’oliver del Turó i Can Cassola (1109).

Es tracta d’un recinte petit de forma rectangular, amb porta de llinda de pedra i una lluerna al damunt. Al cim, una espadanya amb la corresponent campana i la creu. Fou construïda l’any 1885 pels senyors Castellar, Propietaris dels terrenys.

Des de l’any 1926 s’hi organitza l’aplec de sant Jaume. Inicialment (1926-1928) en tingué cura la Joventut Sardanística de Calella i, des de l’any 1929, la Joventut sardanística de Pineda, que va celebrar vuit edicions, la darrera de les quals tingué lloc el 24 de maig del 1936.

 

A l’inici de la Guerra Civil, l’ermita fou saquejada i cremada.

L’any 1942 el propietari de l’ermita, Mateu Vila Fornaguera, inicià la rehabilitació que culminà el 2 de maig de 1954 amb la instal·lació d’una campana. Per celebrar l’avinentesa s’hi féu una missa i s’hi tocà una audició de sardanes.

L’any 1957 es reinicià la celebració de l’aplec, amb vuit edicions continuades fins l’any 1964. Quinze anys més tard, el 1979, novament l’impuls, la il·lusió i l’esforç d’un col·lectiu de persones, en aquesta ocasió bàsicament del Barri de les creus, va permetre reprendre l’aplec que l’any 2003 va commemorar la vint-i-cinquena edició amb una celebració especial en la qual participaren tres cobles. Afortunadament, tot i les dificultats econòmiques que tenim avui en dia, l’aplec de Sant Jaume continua any rere any fidel a la seva cita.

A les quatre ermites descrites, hem d’afegir dins del terme municipal de Pineda de Mar la de Sant Andreu, situada en la confluència dels termes de Pineda de Mar, Sant Cebrià de Vallalta i Hortsavinyà (actualment terme de Tordera), tot i que no s’ha inclòs en la ruta.

La capella és de planta rectangular, d’una nau amb possible absis, posterior a la construcció inicial. És esmentada en l’acta de consagració de l’Església de Pineda (1076), on s’indica els límits jurisdiccionals de la parròquia. Aquest fet, dóna indicis del caràcter romànic de la capella. S’afirma que fou restaurada entre els segles XVII i XVIII. Avui en dia només queden dempeus les parets laterals, sense sostre. La construcció afegida en un lateral era l’habitatge d’una eremita.

Sara Llorens l’esmenta en El cançoner de Pineda (1931) i reprodueix els “Goigs que es canten en la capella del gloriós apòstol i màrtir Sant Andreu situada en el veïnat de l’Arbosseda de la Parròquia de Santa Maria de Pineda”, editats l’any 1852 (p.312).

CREUS DE TERME 

Localització: Des del segle XIX tenim constància que la creu de terme està ubicada al pati d’una finca particular. La finca és al carrer Major, número 62, popularment coneguda com can Quintana, els darrers propietaris de l’immoble.

Datació:
Segle XIV/XV -d’estil gòtic

Material:
Pedra

Creu-Terme-can-Quintana-pineda

Mides:

Basament: 0,25 metres d’alçada; 0,44 metres d’amplada
Fust: 2,45 metres d’alçada; 0,20 metres d’ amplada (diàmetre)
Creu (braços): 0,85 metres d’alçada; 0,68 metres d’amplada

Estat de conservació:
Bo; però el fust que sosté la creu presenta una patologia d’esquerdes profundes i marcades.

Descripció de la creu:
Un basament de pedra format per un únic graó de 0,25 metres de forma vuitavada sustenta el fust, un pilar de pedra també de secció vuitavada. Una armadura metàl·lica subjecta el fust per culpa de les esquerdes. El braç de la creu que mira al migdia hi ha un Crist jacent amb els braços estesos; sant Joan, a la dreta, i la Dolorosa, a l’esquerra, fan costat al Crucificat. L’altra braç, orientat al nord, hi ha la Verge amb el Nen als braços i al final dels braços de la creu, fent costat, dos angelots. La base de la creu, entre el fust i la creu pròpiament dita formada per 8 capelletes de 0,34 m d’alçada i 0,40 m d’amplada (diàmetre) amb imatges de sants (sant Pere, sant Sebastià, santa Eulàlia).

Data de les fotografies i procedència:
9 d’abril de 2003. Arxiu d’Imatges de Pineda de Mar. Fons: Ajuntament de Pineda de Mar.

Autor de la fitxa:
Francesc Roldán Sánchez / Arxiu Municipal de Pineda de Mar

Localització:
Al mig del carrer de Mossèn Antoni Doltra i al peu de la Nacional-II, entre l’església parroquial de Santa Maria i el cantó oest del carrer.

Datació:
Basament i una part del fust original són del segle XV-XVI, la resta del fust i la creu són de 1948/49, segons un disseny de l’arquitecte Isidre Puig i Boada. La creu fou beneïda el 29 d’agost de 1949.

Material:
Pedra de granit i ferro forjat

Creu-Terme-moderna-pinedaMides:

Basament:
Tram de l’escales: 0,70 m.
Basament original: 0,73 m.
Fust: 2,56 m.
Creu: alçada 0,93 m, braç: 0,53 m. Gruix del tub de ferro: 2,5 cm.

Estat de conservació:
Bo.

Descripció de la creu:
Un basament de pedra damunt de tres graons de forma estrellada, de 8 arestes, sustenta el fust de pedra de secció vuitavada format per tres cossos de diferents mides: un primer cos d’1 metre; un segon cos de 0,74 m., i un terceri darrer de 0,82 m, amb un diàmetre de 30 cm. Les diferents parts del fust unides per un anellat de ferro forjat de 40 mm. d’alçada per 7 mm. d’amplada. Una creu senzilla de ferro forjat sense accessoris el corona.

Data de les fotografies i procedència:
11 d’abril de 2003. Arxiu d’Imatges de Pineda de Mar.

Fons:
Ajuntament de Pineda de Mar

Autor fitxa:
Francesc Roldán i Sánchez / Arxiu Municipal de Pineda de Mar

Nota: Aquesta creu moderna substitueix una antiga creu de terme que fou malmesa durant la guerra de 1936-1939. S’adjunta imatge. L’estil d’aquesta creu era gòtic flamíger. Estava situada en un cantó de l’església parroquial, aproximadament davant de l’actual c. Església, n. 106 , Alguns elements d’aquesta creu (el basament i part del fust) es van fer servir per bastir la nova creu de terme de 1949.

Descarrega la informació de

ORIGENS EN PDF